Etologia Felina

                                                               catala            castellano            english


          

BIOGRAFIA

Educador de Gats

Jordi Ferrés, abril 2015

Vaig néixer el gener del 1975 i em considero un amant dels animals. No sóc ni veterinari ni etòleg.

L’any 2000 vaig marxar a viure a Anglaterra, treballant com a voluntari a The Cat Survival Trust, que és una ONG dedicada als felins salvatges. El seu lema és: Working to Give Wild Cats aFuture. Allà hi vaig passar un any i mig cuidant i alimentant més de 50 felins, entre els que hi havia lleopards de les neus (espècie altament amenaçada), linxos de varies menes com el siberià (enorme), l’escandinau (blanc durant l’hivern i marró durant l’estiu), Bobcats canadencs (parents del nostre gairebé extingit linx ibèric), linxos euro-asiàtics, caracals africans, servals, algun gat mesqué de les muntanyes d’Escòcia, Gat de Geoffrey (més petit que molts gats domèstics), gats de la jungla (del sud-est asiàtic), gats pescadors… Allà vaig entrar en contacte per primera vegada amb aquest món, on vaig poder aprendre moltíssimes coses. El dia a dia era la seva alimentació, la neteja dels seus tancats, la construcció d’altres de nous, vetllar dels cadells i les seves mares des de que sabiem que estava prenyada fins que ja eren prou grans, tallar l’herba que no para de créixer en aquest país…

D’allà vaig anar a Sud Àfrica on m’hi vaig estar prop de 5 mesos. Vaig fer també de voluntari a The Tsitsikamma Wolf Sanctuary, un Centre d’Acollida de llops siberians , situat al Parc Nacional de Tsitsikamma, on vaig ser el responsable de criar 6 cadells de llop siberià confiscats per la poíicia. Es volia evitar al màxim el contacte amb humans, així que em van demanar si jo ho volia tirar endavant. Així que només em veien a mi i jo era alguna cosa menys que la seva mare. M’agrada pensar que poca cosa. Jo els donava el menjar, els netejava el seu petit tancat, jugava amb ells, els donava un centre de calor en el que confiar… Al final de la meva etapa a Sud Àfrica, vaig aconseguir amb èxit de introduïr-los amb dues llobes adultes que vivien soles en un tancat. Hi havia la possibilitat de que la cosa no anés bé, i que es pogués viure alguna escena de rebuig, però no va ser el cas. Al cap de poques visites que feien els cadells al nou tancat, ja els demanaven a les seves noves mares que els regurjitessin el menjar. I ho feien. De fet, elles van estar molt contentes de que aquells cadellets corressin amunt i avall pels seus dominis.

Pocs mesos després de tornar a Catalunya, vaig començar a treballar al Centre d’Acolliment d’Animals de Companyia, el CAAC, la antiga gossera de l’Arrabassada (el concepte gossera ha quedat fora de lloc per despectiu, ara se´n diu Refugi). Va ser a principis de l’any 2003, obviament quan les lleis ja no permetien l’eutanàsia (si no jo no hi hagués treballat mai). Durant un any i mig aproximadament, em vaig ocupar de la secció dels gats on vem arribar a tenir una població estable i controlada d’uns 150 gats. Van passar molts gats, massa gats. Molts van morir i molts d’altres van viure.Aquests van superar l’abandó, els accidents, les ferides, les operacions, el maltracte, la humiliació, el fred i la falta de menjar, la por i l’angoixa… però també molts d’ells van trobar una nova llar. El programa d’adopció no era tan satisfactori com voliem, però moltes famílies van venir al CAAC a buscare un nou membre. I el van trobar.




Torna a dalt